La guerra Iran -Iraq (1980-1988)
El 17 de setembre de 1980, el règim iraquià va declarar nul l’acord fronterer entre Iraq i Iran (Acord d’Alger) de 1975, signat pel president Ahmad Hassan al-Bark. Mitjançant aquesta anul·lació Iraq reclamava la totalitat de la desembocadura del Shat el-Arab. Cinc dies després, el 21 de setembre, l'Exèrcit iraquià va llençar una ofensiva contra la frontera de l'Iran. L'objectiu formal era la reclamació de la totalitat de la desembocadura del Shat el-Arab, però en realitat es buscava l'afebliment del règim de Teheran. El resultat d'aquests vuit anys de guerra van ser un milió de morts, cap avanç territorial i la pràctica destrucció de l'economia d'ambdós països. El mes de juliol de 1988, Iran va acceptar els termes de l'alto el foc de la Resolució 598 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Aquest alto el foc va entrar en vigor el 20 d'agost de 1988.
Tot i el desastre humanitari i econòmic que va comportar l'enfrontament armat, aquesta guerra va servir a Sadam Hussain per complir molts dels seus objectius. En primer lloc va accentuar l'hegemonia del partit Baas, i sobretot la de la seva figura, ara anomenat el Rais (president) combatent. En segon lloc, va fer efectiva l'aproximació d'Iraq a occident i a les monarquies del Golf, ja que tot i el desastre havia frenat l'expansió de la revolució islàmica de Khomeyni.